Biografia

Vaig néixer a Barcelona. Corria l'any 1954 del senyor. Del senyor Franco. Va passar el deu de setembre i per aquella època encara hom no festejava al dia següent que era el "onze de setembre", festa nacional de Catalunya. I no es celebrava perquè, entre altres coses, estava prohibit.
 
A més d'estar prohibit, als nois i noies d'aquesta època i posterior, no ens ensenyaven res absolutament que pogués identificar-nos amb la història de Catalunya. Ni el català. Per tant, els que vam anar a escoles de pobres (o de cures), no teníem ni idea d'aquesta festivitat.
 
El meu pare era mecànic. De automòbils. Tenia un petit taller que compartia amb el seu germà Jesús al carrer Viladomat. El meu pare es deia Germán, com jo, i el seu germà Jesús, també. És a dir, Jesús portava aquest nom perquè quan va néixer el meu pare hi va haver un enrenou en el registre i li van posar Germán, com Jesús (és a dir Germán). Va ser tal l'embolic (algun dia ho investigaré a fons) que al meu oncle Germán, el van començar a cridar Jesús. No sé si m'he perdut.
 
La qüestió és que el taller estava comandat per Jesús (abans Germán, el major) i Germán, el meu pare. El van tenir trenta anys i van passar moltes coses. Algun dia, amb temps, ja explicaré. També va tenir molts clients i alguns importants. El més important d'ells va ser el grup alemany Bayer, una de les seus estava situada un parell de carrers més amunt. A París (carrer) cantonada Viladomat. I "Tallers Ferrer" va aconseguir posicionar-se, econòmicament parlant, com el representant oficial de les reparacions dels automòbils de la companyia. Per aquell llavors, que jo sàpiga, no existia el "rènting" i clar, els xofers de Bayer, trobaven oportuna la proximitat del taller.

La meva mare va ser una altra història. Era, és, especial. Ara és velleta però no ha perdut gens de la coqueteria que l'embolicava. Jo era massa petit per adonar-me'n de moltes coses. I per descomptat, no vaig arribar a comprendre algunes fins que vaig començar a ser grandet. Fins llavors, com és natural, la meva libido no entenia que per als altres que no fossin el meu pare, la meva mare estava bé. I a més, era convincent. I ella, sabent-ho, "orientava" freqüentment el desig dels altres (normalment ells), cap a l'objectiu desitjat. De fet, encara intenta fer-ho. Aquesta virtut resultava simpàtica fins que se li coneixia. Dels "defectes" no vaig a parlar.

Bé, aquesta és la meva biografia, no la de la meva família. Per això, no vull desviar-me del meu camí per relatar coses que omplirien un llibre. I jo em perdo molt fàcilment. Així que, per feina. Amb quinze anys em vaig posar núvia. Montserrat, era bastant "espiritual". Sempre va fer l'efecte d'estar perseguint una cosa que no existia. Jo sí existia i després d'estar sortint amb ella durant sis anys, em va enviar anar a la mili per després casar-nos. Vaig haver de plegar-me als seus desitjos, clar. Com el meu cosí era a la mili i era "furriel", (el que posa les guàrdies), em va endollar i em vaig presentar voluntari. Estigué dos anys de servei inútil. Per cert, vaig tenir un company que es deia Francisco Franco, un penques i com és de suposar, al seu voltant ocorrien una infinitat d'anècdotes degudes al seu nom. I a la seva "jeta". Per aquesta època vaig entrar a la Bayer (1969). Crec que el meu pare em va ajudar. Anys més tard, quan va tancar el taller, jo li vaig ajudar a ell. Var entrar a la Bayer. El va morir. Jo segueixo aquí.

De la "mili" (1973-1975) tinc molts records. Alguns no gaire bons. Però recordant en perspectiva va ser una època simpàtica. Finalment em vaig llicenciar. Ja no hi ha ni la caserna, que estava a Sant Boi.

Com pensava, a la tornada, la meva xicota ja tenia la pistola apuntant-me directament al pit. El meu  casament (1976) var ser bastant divertit. El capellà que ens va casar era gai. Llavors es deia, una mica amanerat. Va fer tants escarafalls en la cerimònia que semblava una classe de dansa. Resultà bastant divertida per als altres "clients". Jo estava molt nerviós buscant l'anell i m'assabentava poc, la veritat. A més, la meva mare em va posar a la butxaca del vestit tal quantitat de regals per al convit, que en qualsevol moment semblava que m'anava a posar volar. Paquets de tabac, purs, etc.. Em balancejava més que en Fraga.

Montserrat també estava molt nerviosa. Tan nerviosa, que havent parat el cotxe, se li va ocórrer sortir per la meva porta en lloc de la seva. I en tancar la meva, li vaig donar un cop de porta al front que van haver de atendre-la per uns moments. La cosa no va passar d'aquí. La qüestió és que varem durar vint anys més. Crec que és el límit de supervivència d'un matrimoni. 

Érem molt joves, ella tenia dinou i jo vint-i-u i clar, la gent creia que ens casàvem perquè jo li havia fet un bombo. Però passaven els anys i res. Al tercer vam tenir l'Eva (1979). Una monada. I anys més tard, al Marc (1995). De moment un paio collonut. I ens varem separar ...

Això va ser l'any 2000. Contràriament a la meva desesperació inicial, em vaig adonar que s'obria davant meu una època d'erotisme i perversió. Vaig descobrir el xat i totes les eines necessàries per conquerir a una dona. Les vaig aprofitar totes. Vaig estar dos anys de gresca però va representar la meva arribada a la pobresa. Jo intentava ser un "Gentleman" i a cada cita portava una capseta de bombons. Sempre l'acceptaven encara que minuts més tard em abandonaran enmig del Passeig de Gràcia. Aquest era llavors el lloc de trobada mundial de les cites del difunt "Lycos Love". Bé, algunes també van aconseguir que les convidés a sopar. També hi ha tema per a un llibre. M'abstinc de moment.

Arribat a aquest punt, vaig conèixer a la Carmen. Em var abduí. És a dir, la vaig convidar a casa i segueix aquí. Vull dir que estem molt bé. Dins de com es pot estar en una parella. Ja m'enteneu ...

Bé, fins aquí un breu resum de la meva poc interessant vida. Però si és cert que va estar salpebrada, com a tothom li passa, amb moments feliços i altres no tant. Els dolents prefereixo oblidar-los.

Collons!, Heu arribat fins aquí?. Quina moral. Hi ha molt més però, per Déu! no us vull martiritzar.

Gràcies per escoltar-me.

Germán